Rodalies de la metròpolis

Després de dos mesos lligat a les classes i les obligacions, per fi han arribat les vacances d'estiu. Un vint-i-nou de novembre on passejo pel carrer a gairebé trenta graus i veig aparadors engalanats amb figures i llums de Nadal on hi destaquen les ofertes de banyadors i sandàlies. Si més no, una sensació estranya per mi.

Durant aquests dos mesos no he tingut l'oportunitat de sortir més de dos dies de la capital, però no m'he estat de fer alguna sortida pels voltants de la ciutat. Valparaiso és una ciutat que queda a una hora i mitja per carretera. Amb poc més de 270.000 habitants, Valpo, nom que utilitzen els xilens per referir-se a la població, és una ciutat pintoresca on hi destaquen una gran quantitat de turons (cerros) de poca altitud. El seu port és un dels més importants de Xile i juntament amb Viña del Mar, és un dels destins turístics més comuns pels xilens durant els mesos d'estiu. 

Durant la visita a Valparaiso vaig poder fer algunes visites a museus, com ara el Museo Naval de Valparaiso, on hi ha una gran varietat d'indumentaria marítima, quadres i altres objectes. Tot i això, el que més gràcia em va fer va ser veure la càpsula original amb la que fa ara ja més d'un any van treure els trenta-tres miners que van quedar atrapats durant setanta dies a set-cents metres de profunditat. Aquesta notícia que havia seguit des de Catalunya i que tant ressò havia tingut arreu del món.

Després de passejar pels desnivellats carrers on hi destaquen unes pintures fetes amb colors molt vius, no hi ha res millor que fer un tomb amb barca sentint la brisa de mar. Una brisa acompanyada d'unes vistes completes d'una de les ciutats més acolorides que he vist mai. Tot i la preciosa panoràmica, el que més em va cridar l'atenció del passeig amb barca van ser els lleons marins que habiten a les costes xilenes.

Isla Negra no és un destí tant turístic com Valparaiso, però el fet que Pablo Neruda visqués allà durant força temps ha fet que els amants de la poesia i els admiradors de Neruda (Premi Novel de literatura l'any 1971) s'hi aproximin. Cal dir que Neruda era una persona fascinada pel mar i una gran part dels seus poemes van dedicats a aquest. Casa seva, construïda en gran part per ell mateix, ofereix als visitants apropar-se molt al poeta i provoca una proximitat enorme cap a ell. De fet, quan vaig sortir de la visita a la casa tenia la sensació com si en Neruda i jo ens coneguéssim de tota la vida. A l'entrada principal de la casa, que està al costat del mar, s'hi pot llegir un gravat a les bigues de fusta que hi diu: Regresé de mis viajes. Navegué construyendo la alegría

Els propers tres mesos els passaré fora de la ciutat. Dilluns 5 de desembre m'embarco en un viatge que durarà fins els últims dies de febrer.  Un viatge de gairebé tres mesos per la Patagonia amb l'intenció d'arribar a Buenos Aires. Començo a Temuco, on faré una ruta a peu fins a San Carlos de Bariloche, ja a l'Argentina. A partir d'aquí aniré baixant amb l'intenció de veure el Perito Moreno i el Parc Nacional Torres del Paine. Tinc pensat arribar a la Terra del foc i d'aquí, ja fer camí cap a Mar de la Plata i Buenos Aires. No tinc massa pressupost, però tinc temps i el que és més important: un incansable desig per conèixer el continent. 

Ja tinc les coses preparades. El més important: la meva tenda de campanya que em servirà de casa durant els pròxims mesos i les meves botes, que em faran de vehicle per un dels indrets més bells del nostre planeta.

Viatge per carretera

El dia 10 de setembre, aprofitant les Fiestas Patrias de Xile i per tant les vacances de la universitat, vaig decidir visitar el Perú amb el principal objectiu de conèixer el Machu Picchu. Santiago de Chile, el meu punt de partida, es troba a poc més de 3.000 km al sud de Cusco, la ciutat més propera a Machu Picchu. Sense opcions d'arribar-hi per via aèria a causa de l'increment substancial dels preus per aquella setmana, l'única opció era l'autobús, ja que a Xile el tren és discontinu i poc comú. 

El primer trajecte que vaig fer va ser de Santiago a Arica, una petita ciutat situada al nord de Xile, quasi tocant la frontera amb Perú. El viatge va ser d'unes 30 hores amb parades puntuals per fer càrrega i descàrrega de passatgers. L'anècdota (que per sort només va quedar en anècdota) d'aquest trajecte va ser quan a Iquique, ciutat situada al nord de Xile a poca distància d'Arica, durant la matinada de l'11 de setembre els estudiants (i no estudiants)  van sortir als carrers a causa del "paro nacional" en protesta de l'actual sistema educatiu. No se'ls va acudir res més que tirar ampolles de vidre, pots de pintura i còctels molotov a l'autobús i axò va causar alguns desperfectes. La veritat és que jo estava dormint i no me'n vaig enterar, però quan vam arribar a Arica i em vaig despertar el conductor em va estar explicant com de malament ho havia passat al veure que tot el vidre de davant s'havia esquerdat i la sort que havíem tingut que cap "bomba casolana" hagués entrat dins l'autobús. Amb tot això i sense gaire temps per pensar,  a la mateixa terminal vaig agafar un "colectivo", un taxi de 5 places que s'emplena sempre amb una mitja de 7. D'aquesta manera vaig passar la frontera i vaig arribar a Tacna amb l'únic objectiu d'agafar un autobús cap a Puno. Una vegada a Puno i després de quasi 48 hores de viatge vaig agafar una barca cap a les Illes Flotants UROS. Em feia il·lusió estar al llac Titikaka, el més alt del món i amb una història magnífica. La veritat, no havia ni llegit ni sentit a parlar mai d'aquestes illes i la meva motivació en anar-hi no era altra que no hagués pogut tenir abans per qualsevol altra part del Perú. Però quan hi vaig arribar,  vaig al·lucinar! 

UROS són illes fetes amb les arrels de les plantes del llac en les quals hi habiten pobladors indígenes descendents d'una de les cultures més antigues d'Amèrica. Les illes pertanyen al Perú, i només arribar-hi un home, irònicament, ens va fer una explicació on afirmava que el llac està repartit entre Perú i Bolívia i que  "Titi" era la part peruana, i "Kaka", la part boliviana. Mentre érem allà va caure una forta tormenta  i al contrari de tots els turistes que es van afanyar a pujar a la barca vaig preguntar si em podria quedar a dormir a l'illa. S'estava fent fosc i tohom tenia ganes de marxar. No em van posar cap problema i així que un cop van haver marxat els turistes vaig sopar amb la família autòctonauna una exquisita truita de riu (en aquest cas, de llac...) pescada hores abans.  Em fa l'efecte que feia anys que no passava tant fred durant una nit. Vaig dormir en un llit de palla on hi entrava la humitat per tot arreu i em vaig despertar quan el sol encara no havia sortit. Al matí, el pare, que portava a la filla a l'escola a la ciutat, em va apropar a mi també!

Des de Puno vaig agafar un autobús que em va portar a Cusco, on vaig arribar amb mal d'esquena i una mica fet pols del que havia anat acumulant els tres últims dies. Allà m'hi esperava el Carlos, un home amb el qual m'havia posat en contacte gràcies a la web de couchsurfing (per aquells qui no la coneixeu, la recomano, és una web on la gent ofereix casa seva als viatgers, a canvi, tu ofereixes la teva). Només trobar-nos em va preguntar si volíem anar a la inaguració d'un restaurant francès que feia un amic seu. Jo, naturalment, no hi vaig posar cap pega. Quan vam arribar al restaurant em vaig donar compte que no era un restaurant qualsevol i que tothom que estava allà anava molt ben vestit (menys jo, clar, que anava amb els pantalons de xandall del viatge i les botes de "Trekking"). Em vaig sentir una mica fora de lloc, però vaig veure que ningú em mirava malament i que tothom em tractava amb amabilitat. Després d'una llarga conversa que tractava majoritàriament dels millors vins francesos  i en la qual jo tenia poc a aportar, van sorprendre'm portant unes safates amb més de deu varietats de formatges francesos i unes torrades. Res em venia més de gust que allò! Això sí, durant l'àpat i la resta de sopar les converses van seguir sent tan poc interessants com les anteriors.

El matí següent vaig agafar el tren i em vaig dirigir cap a Aguas Calientes, el poble més a prop del Machu Picchu. Un cop allà vaig fer una caminada vorejant aquell conjunt de muntanyes altes i verticals per, finalment, endinsar-me durant una estona a la selva on, com és habitual, va caure una tormenta tropical.

Al vespre, després de la llarga caminada, em vaig poder relaxar als banys termals on hi vaig passar vora tres hores. Quin gust! 

Al matí següent vaig fer camí cap al Machu Picchu i vaig entrar dels primers, a les 6:00h.AM. Després de pujar a la muntanya més alta de les tres més conegudes (Machu Picchu, la més alta, Huayna Picchu, i Putucusi), vaig poder contemplar les vistes des d'una bona perspectiva.

 

 A mig matí vaig anar fins a la Puerta del Sol (entrada a la "ciutat" Inka) i durant la resta del dia vaig visitar les ruines.

Abans de viatjar intento no fer-me gaires expectatives perquè sinó, el que acostuma a passar és que els llocs, les persones i tot en general et decep. Però amb el Machu Picchu era impossible no fer-se expectatives i tot i així, de decepció cap ni una, tot el contrari. Si hagués tingut una mica més de temps i de diners m'hi hagués quedat més dies. Tot i això, vaig tenir temps suficient per visitar-ho tot i descansar. Però no vaig poder deixar de pensar en com els inques havien pogut construir tot allò sense cap tipus de tecnologia...Inversemblant!

Després de marxar del Machu Picchu vaig començar a desfer camí fent una parada a Cusco, on amb dos nois i dos noies argentins/es vàrem passar un parell de dies junts bebent mate i com a bons argentins que eren, filosofant sobre diversos temes! La veritat, dos dies increïbles on vaig poder comprovar que  la confiança amb les persones no la fa el temps, sinó la situació i les ganes que un té perquè aquesta surgeixi.

Després d'aquests dies meravellosos, em va tocar el que malauradament ja sabia i esperava conformat, una altra pallissa d'autobús fins a Santiago amb un total d'unes 50 hores.

Tot i les  incomptables hores de viatge per carretera, el mal d'esquena, el fred de la nit que vaig passar al llac, i les poques hores dormides, l'experiència paga la pena! 

El retorn a la realitat

Després d'una estada de vuit dies a l'illa de Pasqua és difícil tornar a la rutina. Hi ha qui diu que vuit dies a l'illa són excessius, ja que certament es pot recórrer en uns quatre o cinc dies. Però sincerament penso que per  poder viure al màxim l'experiència se'n necessiten més de cinc, més de vuit i potser més de quinze. Quant a tamany, Pasqua és un entremig entre Menorca i Formentera, per la qual cosa és quasi necessari llogar un vehicle (el transport públic és inexistent) per poder arribar fins al punt més apartat de l'illa. Durant els vuit dies vaig estar a un càmping on una de les anècdotes més gracioses (per mi no tant en el seu moment) va ser quan la tenda on dormia es va inundar a causa d'una "tormenta" tropical. Sort que ja eren les vuit del matí i les instal·lacions del càmping ja estaven obertes, perquè si en comptes de les vuit haguèssin estat les quatre... 

El millor de l'estada en aquest càmping va ser l'hospitalitat dels amos, una família senzilla i treballadora, i la gran varietat de gent allotjada disposada a explicar i escoltar.

Un dels principals atractius turístics de l'illa són els Moais. I és que realment és increïble veure aquelles estatues de pedra, cadascuna amb uns trets físics diferents, a diversos punts de l'illa. Se sap que la majoria dels moais van ser creats al volcà Rano Raraku, però no se sap del cert com van ser transportats. Aïllats emmig del Pacífic, vora uns 3.800 km de la civilització, la cultura Rapa Nui és única al món, i és que de fet, fins a mitjants del segle XVIII creien que eren els únics habitants del planeta. Els rapanuis s'estimen molt l'illa i estan molt conscienciats de la contaminació. Per això, tot el turisme que hi ha a l'illa és ecoturisme. En general són molt sociables i acollidors. Tot i això, encara que no m'agrada generalitzar, penso que a vegades ténen un punt de pesats i són poc discrets. També dir que en general és una població bastant alcohòlica. Això, sí, són molt acollidors i respectuosos i ténen molta curiositat per conèixer gent d'arreu del món.

Els Moais, la cultura Rapa Nui, i les mateixes persones són increibles, però els espais i els efectes naturals no són menys. A l'illa hi ha dues platges. Una, Anakena, és una platja paradisíaca de sorra blanca amb palmeres (a més a més uns moais de fons) on m'hi vaig poder banyar encara que després vaig passar una mica de fred.

Ovahe és la segona platja, totalment diferent a Anakena on hi destaquen uns acantilats com a teló de fons.

Una de les coses que em va cridar molt l'atenció va ser la increïble sensació de tenir el cel molt més a prop. De nit, sembla que es poguin  agafar les estrelles. I de dia, tot i el constants canvis de temps, els núvols sobrevolen a poca distància del terra. Les postes i les sortides de sol són meravelloses i a més a més els lloc per veure-les fan que encara siguin més especials.

El volcà més espectacular de l'illa és el Rano Kau. El més curiós del volcà és que dins el seu cràter hi ha unes grans basses d'aigua dolça que permeten el subministrament d'aigua potable de la ciutat (això de ciutat, ho diuen ells perquè en realitat és un poblet d'uns 3.800 habitants). A part, les vistes són privilegiades. Només cal veure-ho.

Darrere el volcà, en direcció al mar hi ha la ciutat cerimonial d'Orongo.

Al costat del càmping Mihinoa hi ha un "port" on s'hi troben com a màxim una vintena de barques de pescadors. Aquestes surten diàriament a mar i acostumen a tornar ben carregades de peix fresc. En aquesta mateixa cala hi sovinteja una tortuga que, quan fa sol surt de l'aigua per escalfar-se. Pel que em van dir els pescadors, viu allà perquè quan ells arriben de pescar, sempre li dónen algun peix per menjar.

A pocs quilòmetres del Hanga Roa hi ha unes coves, les sortides de les quals són acantilats que aboquen al mar. Per entrar-hi cal portar una llanterna i si que és cert que els primer cinc o deu metres són molt estrets i claustrofòbics, però un cop t'endinses el forat es va enxamplant  fins a un punt on pots caminar dret. El dia que hi vaig anar em van acompanyar dos gossos (a l'illa hi ha una gran quantitat de gossos abandonats que segueixen els turistes per aconseguir alguna cosa per menjar). Un d'ells va entrar a la cova i l'altre va tenir por i es va esperar a fora fins que vam sortir.
El més curiós és que la gossa que surt a la foto la vaig tornar a trobar 5 dies després a l'altra punta de l'illa.







L'illa té quatre escoles, dos de les quals són públiques. Vaig visitar-ne una. Vaig poder veure alguna classe i conèixer algún nen. Un d'ells em va ensenyar una canoa de fusta que estaven construint entre tots amb l'objectiu de presentar-lo a una exposició que es feia al poblat i que hi participaven totes les escoles. També vaig estar amb els nens jugant a futbol i em va sorprendre lo bèsties que són.  Em va agradar que es donés tanta importància a la cultura Rapa Nui, ja que així els nens i nenes que van a les escoles continuen amb aquesta cultura única al món.

Després d'aquests dies a l'illa em va costar tornar a la rutina de les classes. La veritat és que se'm fa una mica estrany. A part que sóc l'únic noi de la classe (aquí que un noi faci educació està mal vist, ja que l'home ha de tenir una feina més prestigiosa per poder-se guanyar bé la vida i mantenir a la família ), l'ambient que hi ha a la classe ha estat com haver tornat a tercer d'ESO, no per continguts, sinó per actituds. Parlant sobre això amb la gent, he arribat a la conclusió que això passa només a aquesta carrera (pedagogia en educación parvularia y básica de primer ciclo). Però bé, ara d'aquí una setmana són las Fiestas Patrias a Xile i hi ha festa a la universitat. Així que marxo cap al Machu Picchu! De moment només tinc el bitllet d'autocar fins a mig camí (Arica) que són unes 30 hores de carretera. A veure com acaba l'aventura...

Primers dies a Santiago

El meu nom és Adrià i el principal motiu d'aquest blog és l'estada que estic realitzant actualment i que s'allargarà fins a mitjans de l'any vinent. Gràcies a una beca de mobilitat concedida per la universitat he pogut fer realitat el que ja feia força temps estava desitjant: passar un any a sudamèrica. La ciutat escollida ha estat Santiago de Chile, la qual es troba, en el meu parer, en un indret privilegiat, ja que queda relativament a prop del clima fred i plujós del sud, però també del clima àrid del nord (desert d'Atacama), amb tot el que això comporta (gran varietat de paissatges i cultures). El fet que estigui a la zona central del país, fa que a la ciutat de Santiago el clima sigui temperat, amb hiverns relativament freds i estius força càlids. Un dels principals atractius de la ciutat són les muntanyes que la rodejen, nevades durant tot l'hivern: la Cordillera de los Andes, una de les serralades més importants del món amb més de 7000 metres de longitud.

Foto realitzada des del Cerro de San Cristobal, a la mateixa ciutat de Santiago després d'un dia de pluja.

Fins pocs dies abans de marxar vaig estar treballant de monitor, i potser per això, fins que no va arribar el dia d'agafar l'avió no em vaig fer la idea d'estar fora un any. Una setmana abans els meus amics em van preparar una festa sorpresa, però no només va ser la festa a la nit, sinó que el dia següent em van regalar, també per sorpresa, un salt amb paracaigudes!!

Després de més de 24h. entre avions i aeroports (Barcelona-Madrid-Buenos Aires-Santiago), vaig arribar a Santiago. Allà m'hi esperava una amiga, a  casa de la qual, m'hi vaig quedar fins no trobar pis. Gràcies a ella vaig poder conèixer els llocs més emblemàtics de la ciutat en molt poc temps i la veritat és que s'agraeix molt quan algú et rep a l'altra punta de món d'una manera tan afectiva. Al cap de 5 dies ja em vaig poder instal·lar al pis, que per cert, queda molt a prop de la universitat, perquè encara que no ho sembli, el motiu principal pel qual estic aquí és aquest, estudiar!

Els primers dies a la ciutat han estat d'adaptació, tant pel que fa al pis, fent les compres necessàries, com pel que fa a tota la paperassa tant de la universitat com en general (quadrar assignatures, cèdula de identidad, el meu nou celular (mòbil), etc.) Avui ja he començat les classes i durant tot l'any faré pràctiques a una escola pública de Santiago, de ben segur que serà totalment diferent a les que vaig fer l'any passat a Catalunya. 

Durant aquests últims dies s'han realitzats uns seminaris de presentació entre els alumnes d'intercanvi de la universitat i amb un total de quasi uns 200 alumnes d'arreu del món, hem realitzat vàries activitats. Aquesta ha estat una manera de poder-nos conèixer i intercanviar opinions i sensacions.

El nivell de vida és similar al de Catalunya, encara que si es busca bé, sempre es troba tot en un preu una mica més baix. Una de les coses que m'ha sobtat és que emmig de la ciutat hi ha una diferència considerable entre els diferents edificis que la constitueixen. És comú veure un edifici de trenta pisos d'altura amb unes grans vidrieres, al més estil Norman Foster,  al costat d'uns pisos dels anys seixanta. Aquí, doncs, es pot veure la real situació del país. Mentre que alguns acumulen grans riqueses, d'altres pateixen la pobresa, mentre que la classe mitjana, la qual estem acostumats que a Catalunya i Espanya sigui més aviat la predominant, passa en un segon terme.

Una de les coses que em va cridar més l'atenció durant els primers dies, mentre passejava pel carrer, va ser la gran quantitat de gossos abandonats pels carrers. No exagero si dic que a cada dos carrers se'n troben. Gossos que seuen al mig de la vorera i creuen carrers transitats com podrien ser la Diagonal de Barcelona o la Castellana de Madrid. La gent els ignora completament, però no els tracta malament. L'altre dia va anar d'un pèl que no n'atropellen a un davant dels meus nassos.

Malauradament, a aquesta ciutat hi ha una gran quantitat de contaminació. De fet, quan fa dies que no plou i l'aire no es renova, és difícil divisar la Cordillera, que queda a uns 50 km. de la ciutat, mentre que el dia següent de pluges, acostuma a haver-hi un cel serè el qual permet distingir sense problemes les muntanyes. Això passa, a part de la gran quantitat de contaminació que desprèn la ciutat, perquè les muntanyes no deixen que l'aire circuli i d'aquesta manera es forma aquest estancament. 

Encara que a Espanya es parli la mateixa llengua, hi ha una gran quantitat de paraules diferents, les quals s'acostumen a entendre pel context, encara que a vegades hi ha petites (o grans) confusions. Per exemple, el verb "coger", que pels espanyols vol dir agafar, mentre que pels xilens, vol dir mantenir relacions sexuals. L'altre dia, per exemple, una noia de Màlaga va dir: "Vamos a coger la guagua"  (pels del Màlaga això vol dir "anem a agafar l'autobús") mentre que pels xilens la traducció de guagua és nadó o infant. Per tant, quan el pobre home xilè va sentir "vamos a coger la guagua" va entendre: "vamos a follarnos el bebé". jajajaja Però bé, aquestes confusions són dignes de ser recordades per poder explicar-les i riure una estona.  

Un altre dels aspectes que m'ha sobtat durant aquests dies ha estat el fred. Però no el fred al carrer, que també, però és increhible veure com la gent treballa amb jaqueta. Tant els banquers, els dependents de botigues, els cambrers, etc. treballen amb la jaqueta posada. Encara no he vist cap calefacció. De fet, només he vist estufes elèctriques o de butà. De fet, el pis on visc no té calefacció i durant la nit hi fa molt fred. Sort de les estufes, que sinó hauria d'anar amb jaqueta dins de casa.

La veritat és que no he parat, però durant aquests dies no he sortit de la ciutat, encara que en una ciutat d'aproximadament 7 milions d'habitants no cal sortir-ne per no avorrir-se. Ara toca centrar-se amb els estudis i deixar els viatges per d'aquí una mica més endavant, encara que el proper dia 10 d'agost faré una excepció. Vaig a passar una setmana a la Illa de Pascua, gràcies a unes ofertes meravelloses de la línia aèrea nacional LAN.