Viatge per carretera

El dia 10 de setembre, aprofitant les Fiestas Patrias de Xile i per tant les vacances de la universitat, vaig decidir visitar el Perú amb el principal objectiu de conèixer el Machu Picchu. Santiago de Chile, el meu punt de partida, es troba a poc més de 3.000 km al sud de Cusco, la ciutat més propera a Machu Picchu. Sense opcions d'arribar-hi per via aèria a causa de l'increment substancial dels preus per aquella setmana, l'única opció era l'autobús, ja que a Xile el tren és discontinu i poc comú. 

El primer trajecte que vaig fer va ser de Santiago a Arica, una petita ciutat situada al nord de Xile, quasi tocant la frontera amb Perú. El viatge va ser d'unes 30 hores amb parades puntuals per fer càrrega i descàrrega de passatgers. L'anècdota (que per sort només va quedar en anècdota) d'aquest trajecte va ser quan a Iquique, ciutat situada al nord de Xile a poca distància d'Arica, durant la matinada de l'11 de setembre els estudiants (i no estudiants)  van sortir als carrers a causa del "paro nacional" en protesta de l'actual sistema educatiu. No se'ls va acudir res més que tirar ampolles de vidre, pots de pintura i còctels molotov a l'autobús i axò va causar alguns desperfectes. La veritat és que jo estava dormint i no me'n vaig enterar, però quan vam arribar a Arica i em vaig despertar el conductor em va estar explicant com de malament ho havia passat al veure que tot el vidre de davant s'havia esquerdat i la sort que havíem tingut que cap "bomba casolana" hagués entrat dins l'autobús. Amb tot això i sense gaire temps per pensar,  a la mateixa terminal vaig agafar un "colectivo", un taxi de 5 places que s'emplena sempre amb una mitja de 7. D'aquesta manera vaig passar la frontera i vaig arribar a Tacna amb l'únic objectiu d'agafar un autobús cap a Puno. Una vegada a Puno i després de quasi 48 hores de viatge vaig agafar una barca cap a les Illes Flotants UROS. Em feia il·lusió estar al llac Titikaka, el més alt del món i amb una història magnífica. La veritat, no havia ni llegit ni sentit a parlar mai d'aquestes illes i la meva motivació en anar-hi no era altra que no hagués pogut tenir abans per qualsevol altra part del Perú. Però quan hi vaig arribar,  vaig al·lucinar! 

UROS són illes fetes amb les arrels de les plantes del llac en les quals hi habiten pobladors indígenes descendents d'una de les cultures més antigues d'Amèrica. Les illes pertanyen al Perú, i només arribar-hi un home, irònicament, ens va fer una explicació on afirmava que el llac està repartit entre Perú i Bolívia i que  "Titi" era la part peruana, i "Kaka", la part boliviana. Mentre érem allà va caure una forta tormenta  i al contrari de tots els turistes que es van afanyar a pujar a la barca vaig preguntar si em podria quedar a dormir a l'illa. S'estava fent fosc i tohom tenia ganes de marxar. No em van posar cap problema i així que un cop van haver marxat els turistes vaig sopar amb la família autòctonauna una exquisita truita de riu (en aquest cas, de llac...) pescada hores abans.  Em fa l'efecte que feia anys que no passava tant fred durant una nit. Vaig dormir en un llit de palla on hi entrava la humitat per tot arreu i em vaig despertar quan el sol encara no havia sortit. Al matí, el pare, que portava a la filla a l'escola a la ciutat, em va apropar a mi també!

Des de Puno vaig agafar un autobús que em va portar a Cusco, on vaig arribar amb mal d'esquena i una mica fet pols del que havia anat acumulant els tres últims dies. Allà m'hi esperava el Carlos, un home amb el qual m'havia posat en contacte gràcies a la web de couchsurfing (per aquells qui no la coneixeu, la recomano, és una web on la gent ofereix casa seva als viatgers, a canvi, tu ofereixes la teva). Només trobar-nos em va preguntar si volíem anar a la inaguració d'un restaurant francès que feia un amic seu. Jo, naturalment, no hi vaig posar cap pega. Quan vam arribar al restaurant em vaig donar compte que no era un restaurant qualsevol i que tothom que estava allà anava molt ben vestit (menys jo, clar, que anava amb els pantalons de xandall del viatge i les botes de "Trekking"). Em vaig sentir una mica fora de lloc, però vaig veure que ningú em mirava malament i que tothom em tractava amb amabilitat. Després d'una llarga conversa que tractava majoritàriament dels millors vins francesos  i en la qual jo tenia poc a aportar, van sorprendre'm portant unes safates amb més de deu varietats de formatges francesos i unes torrades. Res em venia més de gust que allò! Això sí, durant l'àpat i la resta de sopar les converses van seguir sent tan poc interessants com les anteriors.

El matí següent vaig agafar el tren i em vaig dirigir cap a Aguas Calientes, el poble més a prop del Machu Picchu. Un cop allà vaig fer una caminada vorejant aquell conjunt de muntanyes altes i verticals per, finalment, endinsar-me durant una estona a la selva on, com és habitual, va caure una tormenta tropical.

Al vespre, després de la llarga caminada, em vaig poder relaxar als banys termals on hi vaig passar vora tres hores. Quin gust! 

Al matí següent vaig fer camí cap al Machu Picchu i vaig entrar dels primers, a les 6:00h.AM. Després de pujar a la muntanya més alta de les tres més conegudes (Machu Picchu, la més alta, Huayna Picchu, i Putucusi), vaig poder contemplar les vistes des d'una bona perspectiva.

 

 A mig matí vaig anar fins a la Puerta del Sol (entrada a la "ciutat" Inka) i durant la resta del dia vaig visitar les ruines.

Abans de viatjar intento no fer-me gaires expectatives perquè sinó, el que acostuma a passar és que els llocs, les persones i tot en general et decep. Però amb el Machu Picchu era impossible no fer-se expectatives i tot i així, de decepció cap ni una, tot el contrari. Si hagués tingut una mica més de temps i de diners m'hi hagués quedat més dies. Tot i això, vaig tenir temps suficient per visitar-ho tot i descansar. Però no vaig poder deixar de pensar en com els inques havien pogut construir tot allò sense cap tipus de tecnologia...Inversemblant!

Després de marxar del Machu Picchu vaig començar a desfer camí fent una parada a Cusco, on amb dos nois i dos noies argentins/es vàrem passar un parell de dies junts bebent mate i com a bons argentins que eren, filosofant sobre diversos temes! La veritat, dos dies increïbles on vaig poder comprovar que  la confiança amb les persones no la fa el temps, sinó la situació i les ganes que un té perquè aquesta surgeixi.

Després d'aquests dies meravellosos, em va tocar el que malauradament ja sabia i esperava conformat, una altra pallissa d'autobús fins a Santiago amb un total d'unes 50 hores.

Tot i les  incomptables hores de viatge per carretera, el mal d'esquena, el fred de la nit que vaig passar al llac, i les poques hores dormides, l'experiència paga la pena!